És essencial revisar la infància per deixar de repetir en la vida adulta i la criança aquells patrons que ens fan mal

Per l’Elisenda Pascual, psicòloga de criança respectuosa i terapeuta de la sèrie “Això no és Suècia” i autora d’“Amor de piel adentro", és clau revisar la infància i quina motxilla portem: de qui vam aprendre a estimar i a estimar-nos i què ens va faltar.

Les dificultats a l'hora de criar i a la vida ens parlen de les carències de la infància, i és prenent-ne consciència que podem deixar de perpetuar-les i de patir, apunta Pascual. Fins a quin punt la criança, i la parella ens posen al davant l’infant que vam ser i tot allò que tenim pendent?

L’origen de la ferida

Explica la psicòloga Laura Gutman  que naixem amorosos però immadurs, i que això ens obliga a la dependència física i emocional. I d’aquí que un adult fusionat emocionalment amb nosaltres, com la mare, hagi de detectar i satisfer les nostres necessitats:

“Si les satisfan, sentim plaer i estimació; si no, sentim desamor i és un veritable desastre ecològic perquè per desplegar la nostra capacitat d’estimar primer ens hem d’haver sentit estimats.”

Però si la mare no satisfà les nostres necessitats és que va tenir una infància de desamor i soledat i va trencar els llaços amb el seu món interior, lamenta Laura Gutman, que proposa assumir amb consciència la nostra infància amb el treball de la “Biografia humana”.

Ens construïm des de la carència, a canvi de rebre amor i pertànyer al clan, i això implica renunciar a una part de nosaltres, assegura Elisenda Pascual:

“No conec ningú sense ferides: d’abandonament, rebuig, injustícia, traïció, humiliació. I davant la ferida, per sobreviure, es poden activar quatre patrons: la queixa, la fuga, la desconnexió, la hipercomplaença o el congelament.”

Ens construïm des de la carència, a canvi de rebre amor i pertànyer al clan

La criança i la parella ens fan de mirall

No podem oferir als fills el que no vam rebre en la infància, assevera la psicòloga Elisenda Pascual.

“Els fills ens fan de mirall del que no tenim resolt. L’infant que tenim al davant posa en joc l’infant que vam ser. I aquesta revisió passa per donar-nos a nosaltres mateixes aquella mancança que vam tenir: d’afecte, presència, llaços, mirada.”

Les carències de la infància es reflecteixen en el present: dificultats laborals, afectives, relacionals, econòmiques, de vinculació amb la família, reconeix Pasqual. I aquest és el fil terapèutic que s’estira per saber per què se segueix triant el camí que no dona pau ni un sistema nerviós relaxat:

“Com ens van estimar i cuidar deixa una empremta molt potent en la nostra construcció, i inconscientment busquem el vincle amb persones que ens recorden aquesta empremta inicial.”

Podem triar parella per reparar o per perpetuar, perquè triem parella i vincles amorosos des de la ferida primigènia, assegura Pascual, i hem de conèixer la nostra mancança per triar amb més discerniment. 

La parella i els fills ens fan de mirall del que tenim pendent de la nostra infància

Madurar i ser íntegres

La veu amb la qual ens van parlar els nostres pares s’acaba convertint en la nostra pròpia veu interna, adverteix Elisenda Pascual:

"Només la consciència dibuixa una porta i qui l’obre és la voluntat. Darrera el dolor, hi ha el regal. Les ferides contenen el missatge i la clau per mirar-nos diferent. Quan ets conscient i et fas responsable del que has rebut, compenses les mancances des de l’egoisme madurat.”

I llavors sí que t’alliberes a tu i als teus fills de la càrrega, assegura Pascual, perquè ets conscient de ser la protagonista de la teva vida: et dones, t’estimes, et cuides i et nodreixes:

“La integritat és habitar-nos sense necessitar aquesta mirada externa, perquè descobrim la nostra vàlua des de l’amor que mereixem”

I llavors sí que estem preparats per donar als nostres fills amor i límits, assevera la psicòloga.  

No podem oferir als fills el que no vam rebre en la infància